Abans d'entrar-hi, val la pena dir-ho clar: tot aquest text neix arran de la lectura de El subtil art de que tot t'importi una merda. No perquè sigui un llibre revelador en el sentit místic del terme, sinó perquè m'ha obligat a aturar-me, a revisar com decideixo i, sobretot, quins valors estic prioritzant de debò, no els que dic que tinc.

M'ha agradat perquè no ven solucions fàcils, perquè posa el focus en el cost de viure d'una determinada manera i perquè et retorna la responsabilitat: no ets víctima del que et passa, sinó del que valores. No és un llibre perfecte ni ho pretén, però és prou honest com per fer-te pensar. I, a més, l’he trobat divertit... Per això el recomano. El que ve a continuació és, en bona part, el sediment que m'ha deixat aquesta lectura...

Valors: el que realment et guia quan el pilot automàtic falla

Moltes persones vivim, m'hi incloc, amb rutines i amb el pilot automàtic activat. Pensem, decidim i fem les coses de manera força automatitzada. Dies, mesos, anys. Sense aturar-nos gaire a revisar per què fem el que fem o cap a on ens està portant.

Això pot durar molt de temps. Fins que arriba un punt vital, en el meu cas, la famosa crisi dels 30, si és que existeix, en què alguna cosa grinyola prou fort com per obligar-te a parar.

I apareixen preguntes que no són còmodes, però sí inevitables:

• Per què he arribat fins on he arribat?
• Per què persones que han seguit un camí molt similar al meu han acabat en llocs tan diferents?
• Per què hi ha gent que no prioritza coses que, per a mi, són absolutament vitals?
• I per què jo mateix aguanto situacions que, racionalment, diria que no encaixen amb el que vull?

Aquí és on crec que entra en joc, entre molts altres factors que no sabria enumerar perquè no sóc prou savi per fer-ho, el sistema de valors.

Un sistema que no acostuma a ser conscient, que no fa soroll, que no demana permís. Però que hi és. Sempre. Actuant des de l'ombra.

Els valors han estat els veritables motors:

han provocat conflictes, han empès cap a èxits, han donat força quan tocava insistir i, també, han decidit quan el cervell havia de parar i dir: aquesta lluita ja no em representa.

No decideixes només amb el cap. Decideixes amb els valors que ja portes incorporats, t'agradin o no.

Què és (i què no és) un valor

Aquí convé aturar-se un moment, perquè una de les fonts principals de confusió és aquesta.

• Un valor no és un desig.
• Un valor no és un objectiu.
• Un valor no és un estat emocional.

No són valors: felicitat, èxit, tranquil·litat, pau interior, amor... Tot això són estats que vols aconseguir o resultats finals. Però no t'ajuden a decidir què fer quan les coses es compliquen.

Un valor és una altra cosa: és una manera concreta d'actuar, una forma de decidir i de viure que accepta conseqüències.

Un valor sempre implica un cost. Genera conflictes. T'obliga a renunciar a alguna cosa.

Si un “valor” no et fa perdre res, no és un valor. És un eslògan, una etiqueta bonica o autoengany ben presentat.

Aquesta idea apareix de manera molt clara a El subtil art de que tot t'importi una merda. El llibre té un to provocador, però el seu nucli real, el que el fa interessant, és precisament aquest: els valors.

No descobreixes els teus valors pensant-hi. Els reconeixes observant com decideixes quan hi ha un cost real. O dit d'una altra manera: no ets el que dius que valores, ets el que valores quan decidir et surt car.

El llibre ho il·lustra amb dos exemples gairebé simètrics. D'una banda, el bateria de The Beatles, que va abandonar el grup en els inicis del grup i aparentment "fracassat". De l'altra, el guitarrista expulsat de Metallica, que forma una nova banda i aconsegueix èxit, diners i reconeixement segons els estàndards socials. El resultat és paradoxal: el primer acaba acceptant la seva situació i trobant una vida satisfactòria; el segon, tot i l'èxit extern, viu amargat, frustrat i ressentit.

La lliçó és clara: la mateixa situació objectiva pot conduir a vides radicalment diferents segons els valors amb què s'interpreta i s'afronta. Un surt del pou. L'altre s'hi recrea. Per mi això ha sigut la clau del llibre, el que em va fer obrir els ulls.

Per què prendre consciència dels teus valors pot canviar coses (sense canviar-ho tot)

Aquí ve una idea important: treballar els teus valors no implica fer grans canvis externs. No cal deixar la feina, ni canviar de ciutat, ni capgiraments dramàtics.

De vegades, només cal fer conscient allò que ja t'està governant. Plantar la llavor de la consciència ja pot tenir efectes. A poc a poc, el subconscient comença a ajustar paràmetres: què acceptes, què aguantes, què deixes passar i què ja no.

També pot passar una cosa menys agradable però necessària: adonar-te que alguns valors que t'han empès fins ara també poden ser els mateixos que t'estan fent mal.

I amb el temps, no ràpidament, això et pot acostar a una certa coherència interna. O dit d'una manera més nerd: hackejar-te perquè el teu jo més profund apunti, cada cop més, cap als teus objectius més profunds.

Com descobrir els teus valors

Els valors no es descobreixen pensant qui voldries ser. Es descobreixen mirant qui ja estàs sent.

A continuació tens 4 exercicis, ordenats com a filtres successius. Si els fas bé, amb exemples concrets i sense autoengany, acabes amb els teus valors actuals, no amb els que queden bé sobre el paper.

Exercici 1: mira el teu historial

Aquest exercici és clau perquè evita l'autoengany.

1) On has invertit temps i energia malgrat la dificultat? Què continues fent tot i ser lent, frustrant o poc reconegut?

Invertir temps i energia sense recompensa immediata indica compromís. Aquí apareixen valors viscuts, no aspiracionals.

2) Quins conflictes repeteixes una i altra vegada? Allò que et molesta de manera recurrent no és casual. Sovint toca un valor sensible.

Allò que defenses en un conflicte sol ser un valor ferit.

3) Què et fa sentir orgullós encara que ningú ho vegi? Accions que faries igualment encara que no et donessin diners, reconeixement o estatus.

Aquí solen aparèixer valors interns, no imposats.

Exercici 2: el preu a pagar

Completa aquesta frase amb honestedat:

Estic disposat a patir/renunciar/complicar-me la vida per ________.

No s'hi val posar “ser feliç”, “estar bé” o “tenir pau”. Això són estats desitjats, no criteris de decisió.

El buit s'ha d'omplir amb coses concretes i exigents, per exemple:

• aprendre profundament una disciplina
• fer les coses bé encara que sigui més lent
• dir la veritat encara que em compliqui relacions
• construir alguna cosa sòlida a llarg termini

Sense preu, no hi ha valor. Només bones intencions.

Exercici 3: reducció estratègica

Després d'això, probablement tindràs una llista llarga. És normal. El problema és que massa valors no t'ajuden a decidir.

Si tot és important, res és prioritari. Aquí toca fer tria i quedar-te amb 3–5 valors.

Per què tan pocs?

• perquè els valors serveixen per decidir sota pressió
• perquè no pots honorar-ho tot alhora
• perquè quan dos valors xoquen, necessites saber quin pesa més

Limitar-te a 3–5 valors t'obliga a definir què estàs disposat a sacrificar quan no pots tenir-ho tot. Òbviament en pots tenir més, però molt probablement no els podràs prioritzar tots alhora. Això, parlo per experiència personal, genera mals de cap i curtcircuits interns. Millor mantenir-ho KISS o, com a mínim, ser conscient d'on poses el pes.

Un valor útil ha de ser operatiu, no decoratiu. Exemple:

• "Honestedat" és massa genèric. mentre que:
• "Dir la veritat encara que perdi comoditat o avantatges" marca una línia clara.

Exercici 4: el filtre final

Un valor només és sòlid si:

• t'ajuda a dir NO
• et fa acceptar conseqüències
• simplifica decisions difícils

Pregunta final per validar-lo:

Si visc això de debò, què perdo?

Si la resposta és “res”, descarta'l.

Un valor sense pèrdua associada és només una etiqueta bonica.

Tancament

Un cop fets aquests exercicis, pocs però exigents, hauríes de poder veure amb molta més precisió quins són els teus valors actuals.

No els ideals. No els que queden bé. Sinó els que ja estàs disposat a pagar.

I aquí és on, sense grans promeses, comença a canviar alguna cosa important: no perquè la vida es torni fàcil, sinó perquè, com a mínim, deixes de lluitar contra tu mateix.

I dit tot això, som principis de gener. Molts venim de fer (o d'intentar fer) la clàssica resolució del 2026: menjar millor, fer més esport, deixar mals hàbits, començar projectes, ser "millors versions" de nosaltres mateixos.

Potser, abans d'afegir més objectius a la llista, pot ser bona idea aturar-se un moment i preguntar-se des d'on els estem plantejant. Tenir clars els teus valors no garanteix que compleixis cap propòsit, però sí que evita que vagis acumulant frustracions sense entendre per què.

Si aquest text serveix perquè algú, encara que sigui una sola persona, revisi què està disposat a pagar i què ja no, jo ja dono el meu gra de sorra per contribuir a que tots estiguem una mica millor del cap. Que, vistos els temps que corren, tampoc és poca cosa.

Bon any!